Arquitectures de l'aïllament

A finals del segle XIX, la lepra era una malaltia endèmica en molts pobles de la Marina Alta alacantina. Allí fou on el jesuïta Carlos Ferris Vila i l’advocat Joaquín Ballester Lloret decidiren, durant els primers anys del segle XX, promoure la creació d’un lloc on albergar les persones afectades per la lepra, provinents d’aquesta i d’altres comarques valencianes. S’hi sumaren amb el pas dels anys centenars de persones que venien de la resta d’Espanya. Es trià la vall de Fontilles per ser un lloc assolellat, amb aigua abundosa, ben airejat i protegit dels vents del nord. Era, també, un lloc amb una sorprenent asimetria òptica. Des de la vall, es divisaven els camps de conreu que s’estenien fins a la costa de Dénia i, més enllà, fins a la línia de l’horitzó, on el mar s’ajuntava amb el cel. Al contrari, resultava impossible veure la vall des de cap de les poblacions veïnes. A aquesta barrera natural s’uniren altres barreres arquitectòniques, destinades a separar els de dins dels de fora, els homes de les dones i els «sans» dels «malalts». Els plànols i mapes conservats ens mostren el perímetre de la gran muralla que envoltà i aïllà el sanatori; el disseny d’edificis oberts per als sans i tancats sobre ells mateixos per als malalts, la complicada xarxa de camins traçada per tal d’evitar el contacte entre uns i altres, i la distribució dels espais de trobada com ara l’església, el teatre o els llocs de treball i oci, dissenyats per a estar tots junts i mantenir-se separats. Llocs d’aïllament com el de Fontilles foren construïts, durant l’últim terç del segle XIX i fins mitjan segle XX, en recòndites muntanyes, en illes o en meandres fluvials d’alguns països d’Europa i nombrosos països d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania. Territoris colonitzats on la lepra fou percebuda com un risc per a la salut de les persones i metròpolis que sentiren l’amenaça d’un mal que circulava sense control per les rutes obertes per l’expansió colonial. La protecció del cos social es feu a costa del sacrifici de milers de persones que, segons lepròlegs, governs i organitzacions religioses i filantropiques, havien de ser aïllades per tal de alliberar-les d’un rebuig social i un estigma que, paradoxalment, l’aïllament no feu sinó reforçar.