Laboratori

Pots interactuar amb els objectes i les imatges que trobaràs aquí, i conèixer-ne més informació.

Els fundadors de Fontilles feren servir el terme «sanatori» per a anomenar el seu projecte perquè amb ell s’expressava de manera explícita la voluntat de contribuir a la cerca d’un remei amb el qual sanar els malalts i no limitar-se únicament al seu aïllament i cura corporal i espiritual, tal com havien fet les antigues «llebroseries» i «latzerets» durant segles. Per aquesta raó, a més de disposar de serveis d’assistència mèdica com una farmàcia, una infermeria i una clínica, Fontilles fou dotat, des de molt prompte, amb un laboratori. Més difícil resultà comptar amb un equip mèdic estable. Tret del breu període de temps en què l’assistència mèdica estigué garantida per l’equip de facultatius i sanitaris enviats pel govern de la Segona República, baix la direcció de Pablo Montañés Escuer, la labor assistencial i bona part de l’activitat del laboratori estigué durant molt de temps a càrrec de les religioses franciscanes i dels especialistes que es desplaçaven des dels pobles veïns per a passar periòdicament les oportunes consultes. També hi exerciren a distància la direcció mèdica dels departaments clínics i del laboratori, tant Mauro Guillén Comín, des de València, durant el primer terç del segle XX, com Félix Contreras Dueñas, des de Madrid, durant tota la postguerra i la dictadura, fins l’arribada de José Terencio de las Aguas, cap a la fi de la dècada de 1960, quan el fet d’estar a prop i els projectes d’investigació van permetre la conformació d’un equip estable d’especialistes.

Imatges i testimonis del funcionament del laboratori al sanatori de Fontilles.

Diagnòstic

Tractament

Mai no es va poder cultivar in vitro el bacil Mycobacterium leprae. Tampoc no s’arribà a infectar artificialment altres animals, amb l’excepció de l’armadillo. El cos de les persones afectades per la lepra es convertí, per aquesta raó, en el sol mitjà disponible per a estudiar l’eficàcia de les desenes de tractaments químics i naturals assajats al llarg del segle XX. Al laboratori de Fontilles, com als ubicats en altres sanatoris de tot el món, se’n provaren molts: des de l’oli de chaulmoogra, sobre el qual es dipositaren grans esperances, abans de l’arribada de les primeres sulfones a principi dels anys 40, fins els nous fàrmacs sintetitzats i assajats durant els anys següents a la recerca de la combinació més adequada. En 1982, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) fixà la triple quimioteràpia (rifampicina, clofazimina i dapsona) que encara s’utilitza actualment per al tractament de la lepra.

«Hem obert molts camins», reivindicava amb orgull Maruja en recordar la contribució, no sempre reconeguda, que generacions de persones afectades per la lepra havien prestat al coneixement d’aquesta malaltia, cedint els seus cossos amb l’esperança que el nou fàrmac provat fos el definitiu. L’ús de la talidomida per al tractament de les leproreaccions fou una de les investigacions clíniques en què el laboratori de Fontilles participà amb major afany. Baix la direcció mèdica de Félix Contreras, primer, i de José Terencio de las Aguas, després, es realitzaren assajos clínics sobre més de cent setanta pacients, durant la dècada dels anys 60 i 70. Es feren servir remeses de talidomida subministrades per la Direcció General de Sanitat i l’empresa farmacèutica alemanya Grünenthal, o la seua filial espanyola MEDINSA, i els resultats foren presentats a les conferències internacionals de leprologia. També foren publicats a les dues revistes del sanatori i en revistes internacionals. Així ocorregué amb el gran assaig coordinat per l’OMS, on Fontilles participà juntament amb d’altres sanatoris de l’Índia, Mali i Somàlia.

Sang

Les anàlisis de sang, una pràctica habitual a tots els laboratoris clínics, tingueren en el de Fontilles un significat especial. Serviren per al control de les anèmies i altres trastorns sanguinis provocats per la lepra o pels efectes secundaris dels tractaments sulfònics. Testimoniatge material d’aquestes tècniques són alguns dels instruments exposats, com els colorímetres, ideats al llarg del segle XX per a determinar la concentració d’hemoglobina; o les centrífugues, usades per a separar els components de la sang i calcular la seua concentració mitjançant procediments com, per exemple, l’ús del comptador diferencial Marbel per a determinar el nombre dels diferents tipus de cèl·lules sanguínies presents en una mostra de sang observada al microscopi.

Per altra banda, les transfusions de sang foren àmpliament utilitzades des de la dècada de 1950 per a compensar les anèmies i per alleujar les temudes leproreaccions: respostes del sistema immunitari dels pacients, que suposaren un greu obstacle per a l’aplicació dels nous tractaments sulfònics. Les transfusions foren també utilitzades en les investigacions sobre immunoteràpia de la lepra. Es dugueren a terme nombrosos assajos per tal de comprovar l’eficàcia de les transfusions de pacients convalescents o amb formes lleus de lepra per al tractament de les formes més greus. El transfusor ideat i patentat als anys 40 per Carlos Elosegui Sarasola i Ramón Arévalo García a l’Institut Espanyol d’Hematologia i Hemoteràpia fou crucial en aquestes tècniques, en permetre la transfusió indirecta de sang, sense que calgués la presència del donant.