Treball

A més de «sanatori», Fontilles es definí com una «colònia». Inspirada en el model de les colònies agrícoles, a la colònia-sanatori de Fontilles el treball va ser concebut com un remei al servei del guariment moral i corporal dels seus habitants i un antídot contra els mals atribuïts a l’ociositat. Les activitats laborals foren un instrument eficaç d’intervenció col·lectiva amb el qual fixar els temps i els espais de la vida quotidiana de les persones. A més de la producció agrícola i ramadera, els homes treballaren als obradors de fusteria, sabateria i espardenyeria, lampisteria i electricitat, ferreria, impremta i relligat, o formant part de brigades encarregades de la neteja i la guarderia dels camins i jardins o dels treballs d’obra de vila i pintura als vells i als nous edificis. Les dones s’ocuparen del rentat, reparació i confecció de la roba, així com de la neteja de les instal·lacions. La divisió per gènere de les ocupacions tingué el seu correlat en la ubicació dels espais de treball, sempre a prop de les zones de residència dels homes o de les dones. L’activitat laboral era voluntària per a aquells que els responsables mèdics declaraven aptes per al treball. S’hi incentivà de diferents maneres, que anaven des de la gratificació amb caixes de tabac al pagament d’un salari. El sanatori garantia el llit, el tractament i el menjar per a tots els residents, però la resta calia ser adquirida a l’economat, on només s’admetia el pagament amb els anomenats «cartons». «Guanyava un cartó, que valia per vint duros. Els bitllets no eren bitllets, eren cartons. Valia només ací, valia com a diners», contava Paco en explicar el seu treball al menjador d’homes. L’ús d’una moneda interna fou una fórmula emprada a molts sanatoris. Així s’evitava la circulació de diners a l’interior de les instal·lacions i es prevenien els intents de fuga. A partir de la dècada de 1950, quan els tractaments sulfònics van permetre les primeres altes, el treball dels malalts adquirí una nova finalitat a Fontilles. Els tallers es convertiren en escoles laborals destinades a oferir una formació professional que facilitarà el que en aquells anys es denominà «reinserció social». Es generalitzà també el pagament de salaris en pessetes, permetent així les compres dins i fora del sanatori, o l’acumulació de xicotets estalvis amb els quals ajudar les famílies o preparar l’eixida.