Pots interactuar amb els objectes i les imatges que trobaràs aquí, i conèixer-ne més informació.
En 1904, l’hospital de Sant Lázaro de Barcelona va abandonar la ciutat per a situar-se en l’antiga masia de Can Masdeu, en el pujol de Horta, als peus de la Serra de Collserola. Allí van ser aïllades, durant dècades, persones procedents de Catalunya que s’havien contagiat de la lepra. A la fi de la dècada de 1950, la Direcció General de Sanitat va decidir el tancament dels llatzerets provincials i el trasllat de tots els seus residents als sanatoris de Trillo, a Guadalajara, i Fontilles, a la Marina Alta. No era la primera vegada que les seues condicions de vida en aquesta antiga masia de la muntanya d’Horta s’havien posat en qüestió en nom d’una “raó sanitària” que aconsellava el trasllat a noves instal·lacions hospitalàries. Sempre havien aconseguit resistir defensant que aquell lloc, a més d’oferir les condicions d’aïllament i cura necessàries, els permetia “transitar lliurement pels amplis horts i jardins de l’establiment i per les parcel·les de terreny que a cada malalt es concedeixen per al seu solaç i entreteniment”. De res no va servir aquesta raó vital quan van rebre l’ordre irrevocable de recollir les pertinences i pujar a l’autobús que els portaria fins a Fontilles. Els va acompanyar el doctor Jorge Monfort Barba, cap de l’equip mòbil de la «Lluita Nacional contra les Dermatosis Infeccioses” de Barcelona. En una entrevista publicada en La Vanguardia Española, afirmava que la resistència a marxar es devia a un “sentimentalisme de lloc” i que, en realitat, “una resistència seriosa, no l’hi ha oposada ningú”; cosa a què el periodista Manuel del Arco Álvarez va respondre: “poca resistència tenen els pobres”.
A l’autobús que va parar, el matí d’un 7 de gener de 1961, a les portes de la masia de Can Masdeu, hi van pujar vuit dones i dotze homes. Es deien Consuelo, Rosa, Ana, Julia, Cinta, Agustina, Francisca, Cristina, Vicente, Agustí, Agustín, Ramón, Domingo, Manuel, Juan, Ángel, Alejandro i José. Havien arribat a la masia de Can Masdeu en els anys quaranta i cinquanta, procedents de l’Aldea, Ulldecona, l’Ampolla, Figueres, l’Ametlla de Mar, Vilanova i la Geltrú i Borriana; o de les localitats i els barris obrers de Barcelona, als quals havien emigrat des dels seus pobles d’origen a Almeria, Jaén, Múrcia o Albacete. Pujar a aquell autobús significava allunyar-se de les amistats, famílies, parelles i fills; però, sobretot, significava abandonar un lloc en què, malgrat l’aïllament, havien aconseguit preservar un cert marge de llibertat. Entrada la nit d’aquell dissabte de gener, l’autobús va enfilar la sinuosa carretera que conduïa a la recòndita vall de Fontilles. Arribaven a un lloc diferent i llunyà al qual, inevitablement, haurien d’adaptar-se. Allò que no sospitava ningú és que aquell lloc també hauria d’adaptar-se al que aquelles persones portaven. Per exemple, les ràdios.
Una de les primeres reivindicacions de la “colònia catalana de Fontilles” va ser el dret a usar les seues ràdios personals, una cosa prohibida al sanatori des del principi dels anys quaranta. Van ajudar molt les vint ràdios que l’escriptor i periodista Antonio Pérez de Olaguer els va portar des de Barcelona, en el primer viatge organitzat amb familiars i amics. L’exemple es va escampar i l’autorització de l’ús de ràdios particulars de seguida es va estendre als més de tres-cents habitants que en aquells moments poblaven el sanatori de Fontilles. Pels seus relats, hem sabut que aquelles ràdios de piles van servir per a sentir música, corregudes de bous i partits de futbol, però, també, per a guaitar què ocorria a l’altre costat de la muralla, en un país en què molts buscaven, com elles i ells, les ones lliures.
