Pots interactuar amb els objectes i les imatges que trobaràs aquí, i conèixer-ne més informació.
El teatre i l’església foren, durant dècades, els dos únics llocs del sanatori de Fontilles on homes, dones, sans i malalts compartiren un mateix espai. Per a permetre aquestes trobades i evitar els contactes, es traçaren camins paral·lels, s’obriren portes d’accés separades i s’habilitaren espais diferenciats. Els relats ens parlen de l’incessant creuament de mirades i l’intens trànsit aeri de notes enviades d’un costat a l’altre de la sala entre aquells que veien en aqueixos llocs una oportunitat única per a fer saber a qui seia de l’altra banda quins eren els seus sentiments i quines les seues pretensions. Ens parlen també de les múltiples formes de censura empleades per a evitar que la vestimenta dels actors convidats o les escenes de les pel·lícules projectades a la sala de cinema alteraren l’ànim dels espectadors i atemptaren contra la moralitat. «La màquina la duia el retor i, amb un cartó, si hi havia una que anava a fer així… pup!, cartonada. Ell ho veia, però fora ja no. Posava el cartó davant de la càmera, on està la llum que ix, i pap!, un cartó i ja no ix», explicava gràficament Abilio al seu record d’aqueixos anys. En juliol de 1952, la revista Fontilles anunciava
als seus lectors l’arribada de la màquina cinematogràfica sonora OSSA, la mateixa que, s’afirmava, tenia el «87 per cent de les sales cinematogràfiques d’Espanya». Hom esperava que ajudara a «lluitar contra la monotonia d’unes vides que transcorren jornada a jornada dins d’aquest recinte murallat» i poder projectar «bon cinema, s’entén, aquell que diverteix, ensenya i moralitza alhora». El projector OSSA i un banc del teatre de Fontilles han servit per a recrear una sala de cinema i projectar Fontilles a súper-8, una pel·lícula muntada amb seqüències preses de les desenes de gravacions fetes, càmera en mà, pels habitants i visitants de Fontilles durant els anys 60 i 70 i lliurades a l’Arxiu Fílmic de I’Institut Valencià de Cultura per a la seua digitalització, conservació i consulta.
La ciutat mostrada. Imatges i veus sobre la caritat i l’estigma.
«Hi havia molta més companyonia i ho passàvem d’allò més bé, perquè formàvem unes gresques… Quines taboles! El retor ni se n’assabentava; ho féiem nosaltres soles» -conta Emilia en recordar el que ella va trobar a Fontilles quan hi arribà en 1977, amb a penes 22 anys d’edat. També Abilio, que arribà uns anys abans, sent encara un xiquet, recordava que «hi havia distracció i cançons, réiem, hi havia festes», per bé que es lamentava del fet que «elles estaven allà i nosaltres ací». Aquests moments de distracció, de joia, de festeig i de companyonia són una constant en el relat d’aquells que estigueren a Fontilles o al sanatori de Trillo, l’altre gran sanatori, obert en 1943. Compartir els paquets de menjar que les famílies hi feien arribar, escoltar i acompanyar els que cantaven les corrandes i cants flamencs apresos als seus pobles del sud, protegir aquell que acabava d’arribar, ballar o reunir-se per a enraonar són algunes d’aqueixes formes de lleure que feien als homes i dones de Fontilles sentir-se iguals i que tant contribuïren a teixir els vincles d’amistat i solidaritat -d’«unió», ens diuen- que els ajudaren a suportar l’aïllament i el desarrelament, i que mantingueren
de per vida. D’aquestes formes d’oci lliure i clandestí només ha quedat el testimoni d’aquells que prestaren el relat de les seues vides. Del que sí ha quedat un abundós rastre és d’aqueixes altres formes de lleure organitzat i vigilat que marcà el calendari festiu del sanatori i que donà lloc a milers de fotografies i hores de pel·lícules i gravacions sonores. Les paelles al camp, la desfilada de moros i cristians d’Alcoi, les festes patronals del sanatori, les celebracions religioses, la visita de les penyes d’amics de Fontilles o l’arribada de convidats il·lustres marcaren el calendari amb fites que fraccionaven el monòton córrer dels dies. Les fotografies i pel·lícules conservades ens mostren l’entusiasme de les corregudes de bous i el sarau de les tómboles, les gimcanes, les carreres de sacs i la infinitat de jocs infantils en què participaren els homes i dones del sanatori, baix l’atenta mirada d’aquells que s’ocupaven de la seua atenció i custòdia.
La ciutat mostrada. Imatges i veus sobre la caritat i l’estigma.
ORGANITZA Universitat de València Servei de Cultura Universitària / Institut Interuniversitari López Piñero / Palau de Cerveró
COL·LABORA Fundació Fontilles
