De les desenes de milers de persones que van ser aïllades, de vegades de per vida, en els centenars de sanatoris leprològics construïts a tot el món, a penes sabem el que reflecteixen les dades estadístiques i el que de les seves vides van explicar els que es van encarregar de custodiar-los i tenir-ne cura. La imatge col·lectiva i individual d’aquestes persones, construïda mitjançant xifres i cròniques alienes, va estar fortament condicionada per les dificultats per obtenir-les i els interessos dels qui les van produir. Els objectes, les imatges i les veus recollides en aquesta secció ens acosten una mica més a aquestes vides, a les seves aspiracions i frustracions, a les lluites personals i col·lectives lliurades, en aquest cas, pels habitants de Fontilles. Podran escoltar les seves veus acomodant-se al costat d’una taula llitera, molt semblant a les taules familiars sobre les quals es van escampar les fotografies, els papers i els objectes que van despertar els records i van fer fluir el relat de tota una vida. Coneixerem el llarg viatge que els va portar des dels seus llocs d’origen fins als sanatoris on van ser conduïts o als que van arribar pel seu propi peu, com va fer Antonio a la moto d’esmolador, símbol de la llibertat perduda. Són petits objectes carregats d’històries i de vegades dotats d’un gran poder. Com l’ametller de massa de porcellana, modelat i pintat al taller que Luci va organitzar al locutori. Els arbres i les flors van transformar aquest antic espai de reunió entre els malalts i les seves famílies en un lloc de trobada per a les dones de Fontilles i per a les dels pobles veïns, que van creuar la muralla física i simbòlica del sanatori per compartir juntes el seu art i les seves vivències. O com l’entrevista televisiva que Salvador va concedir a José María Íñigo per mostrar-se davant de tots i defensar els seus. Són retalls de la vida de persones que van ser marcades com a diferents i sacrificades per protegir-les i protegir-nos d’un mal, durant molt de temps temut i incurable, del qual, malgrat haver-se aconseguit curar, mai no van aconseguir desprendre’s del tot. Com diu Carmen en un d’aquells relats, als ulls dels altres, «el que té la lepra una vegada és leprós per a tota la vida».